divendres, de gener 27, 2006

Caracas on my mind

Hola-hola. Mentre us foteu de fred i les volves cauen sobra la vostra testa jo em sento la mar de bé, doncs tinc el cor a Caracas, avui. A Caracas, amics, deuen estar entre els deliciosos 25-30º, amb un solet que faria treballar de valent les meves cèl.lules i torrarien de manera ben graciosa la meva calba incipient.

Tinc el gran honor d'anunciar-vos que el meu amic del ciberespai, editor com un servidor, ha tingut a bé publicar un segon text del meu relatillu turístic Mis vacaciones de verano, De com saltar una reixa, que apareix a ultramar sota el nom Las rejas como metáfora.

El seu blog, amics, amiguets està batejat amb el nom Ficción Caracas, i a mi em va cridar l'atenció per la gran qualitat de la seva escriptura, i les seves veritats com a punys.
Us aconsello vivament, si us interessa, aquests post que a mi em van agradar molt i molt. Aquí van;



Apa, ja teniu lectures per aquest cap de setmana.
Salutacions cordials des de Caracas, Venezuela... O millor encara, salutacions cordials des de la costa caribenya, chamitos.

diumenge, de gener 22, 2006

Paper de Vidre gets funky

Amiguets, deixeu de llegir aquest putu blog per a dirigir-vos d'inmediat aquí.



[...] ... [...]

Què. Encara sou aquí, enmig d'enlloc, a la intempèrie, esperant que us resumeixi la revista?

Li han rentat la cara, a PdV. Novetats, moltes. Ara fa por, seguir publicant en ella. Però ja sabeu la cantarella; quan escric, no tinc por a morir. Aquest cop, ha estat en Subal qui ha emmordassat al vostre autor. L'esclau Subal, creient-se subversiu, li va servir un combinat amb grans dosis de somnífer a l'autor i aquest es va quedar en estat semicomatós. Així les coses, Subal va entomar un matxet i, a la manera de Maldoror, es va automutilar la cara seccionant-se la comissura dels llavis per tal de riure millor i es va deixar anar. La víctima propiciatòria; Houellebecq, que en francès es pronuncia Ol·lebek, quin nom més ridícul, oi?

Tots, a l'uníson: Oooooooooi!

Bé. Seguim, doncs.

Subal, amb l'autor dormint la mona a qualsevol cantonada, va voler destruir el mite Ol·lebek, un autor que en el fons ell estima... Però cal començar a matar els pares literaris per a poder volar lliures i sense restriccions, oi?

Tots, a l'uníson: Oooooooooi!

Bé. Seguim, doncs.

Però Subal no és en absolut essencial, a PdV. La lit-cat aniria molt i molt malament si així fos [aquest botifler que a voltes escriu en castellà]. Destaco, perquè així m'ho demana el cos, a uns nouvinguts que no ho són tant: fa temps que estan a la vostra dreta, sota Espais tacats i sobre Quaderns. Són els membrillus de Negragarnatxa. Vaig tenir la gran sort de conèixer un dels individus que formen aquest col·lectiu de perifes-perifes. Ara no sé si són de Malarraça o de de Malapell, a mi m'és igual, però a ells segur que no. El seu manifest fundacional (Sobre si és possible travessar una paret, firmat per un dels components d'aquest grup filoterrorista, Janot Vila), que trobareu a PdV, no té pèrdua. Els admiro, tios. Passen de catapings, passen de bitàcoles.net, actualitzen el seu bloc quan els abelleix i no reben ni un fotut comentari. Jo vull ser ells... però vosaltres no pareu de comentar-me, eh, que us agrada, comentar-me, oi?

Tots, a l'uníson: Oooooooooooi!

A mi també m'agrada, amics, a mi també. Ho necessito com l'aire que respiro. El meu ego desigual us ho agraeix sempre. Ah, també m'ha motivat molt el text de l'il·lustre Carles Hac Mor, que va fort i es carrega sense pietat (els poetes no en tenen, de pietat) a un senyor anomenat Margarit, Joan. I na Tina, i el seu partit de futbol més avorrit que un diumenge sense futbol. O l'Ester Andorrà i la seva poesia visual, que també practica una tal Mon Pons, o els inefables amics, poetes pre-famosos tots; Todó i Senyor Polissó. I l'especial Barnils, i l'animalada esotèrica del senyor Pau Riba, o les cançonetes del Roger Mas, presentades per tot un senyor, i un deliciós etcètera que arriba fins a les 61 pàgines de text.
Ahhh, nois, noies, em sento com si estigués en un oasi de felicitat, perquè, entre d'altres coses, fag amics a l'ultramar, i em trenco l'esquena carretejant els meus llibres cap a una nova llar. Oi, que se'm veu content?


Tots, a l'uníson:


Midnight at the Oasis, Brother Sister
The Brand New Heavies, 1994


Powered by Castpost

UN CEC NO NECESSITA CAP LLUM

dissabte, de gener 21, 2006

Pregunta


Subal.- Así que tú escribes en catalán?
Subal.- I tu en castellà?


Moltes gràcies a l'Hector, que m'ha deixat parasitar en el seu blog. El seu blog, al meu parer, és el que millor retrata la ciutat de Caracas, el llegeixo i m'hi trobo. Moltes gràcies també a en Rodrigo, la Martha Beatriz, i a l'Hernán. Además de un honor, ha sido un placer.

divendres, de gener 20, 2006

Diego Medrano habla solo

Mis autores, Oh, Medrano
Ya quisieran para sí
La promoción que yo te hago

Subal Quinina


***
Medrano.- Conozo perfectamente a Bolaño, y lo he leído todo, salvo la monumental 2666, que me da un poco de pereza. Ha unido en esa novela varias novelas -dicen que tres o cuatro- que tenía pensando publicar o ir publicando -después de su muerte- como sustento para su familia. Fue Herralde quien tuvo la gloriosa idea de hacer la gran mezcla. Respecto a Bauçà lo conozco -aunque no lo he tratado- a través de Luis Antonio de Villena, quien conserva cartas suyas y algún libro dedicado. Me extraña lo de los tres ordenadores permanentemente conectados a la red, me parece un poco leyenda, épica, dado que todo indica que Bauçà no era "absolutamente moderno", que es lo que quería Rimbaud para sí mismo. No obstante, querido Demonio Verde, en las noches de cuervos erectos todo puede ser.

Saludos episcopales
e incorrectos,
Medranus

Subal
.- [no contesta. Subal tuvo un día de locos en la editorial, y no contesta]

Medrano
.- Me he hecho una entrevista a mí mismo, acerca de mi último libro El hombre entre las rocas, que lo tiene todo de mastubación íntegra y clarividente, para que la cuelgues en tu excelente blog.


***

Sobre EL HOMBRE ENTRE LAS ROCAS
(Regalito para Subal, El Cuervo Rojo)


-¿Por qué el presente título? ¿De dónde viene lo de El hombre entre las rocas?
-Es una imagen plástica, completamente plástica. Nace de la imagen exterior de Ícaro despiezado en el roquedal debido a su completo desastre al errar el tiro. Lo advierto en una pequeña nota, a título de opúsculo, al final del mismo.
-¿Mucho desastre? ¿Demasiada caída?
-Sí, naturalmente. Pero siempre con los clásicos a la cabeza. No demasiado separado de Petrarca cuando clamaba: “Mis riquezas son mis límites”. O del propio Marqués de Santillana: “Ínfima cárcel, más celeste amor”. Este libro es completamente carcelario, porque a veces la bohemia lo es y el retrato, por así decir, del artista joven es siempre desesperado.
-¿Le dedica el libro a un repartidor de periódicos que “le socorrió de un portal”?
-Sí, así es. Ángeles, en fin, que te vas encontrando por ahí en mitad de los corrillos de faunos devoradores y fauves que no saben que lo son. La poesía es un canto de frontera –lo dijo Valente- y sólo la unión de poesía y desastre da lugar a libros como éstos. Por otra parte, enmarcados en la verdadera tradición surrealista y completamente exquisitos.
-Contiene dibujos suyos.
-Sí, quizás imitando a Cocteau o las primeras ediciones de Char. El dibujo dice lo contrario de la letra impresa. El dibujo niega el libro y, a la vez, lo embellece. Como decía Cocteau en Oppium: “La sustancia gris y la sustancia oscura tienen los más hermosos acuerdos”. Yo creo que los dibujos, sí, precisamente es lo que otorga a la presente edición un carácter único. Convierte invertir los escasos diez euros que cuesta el libro, dentro de un tiempo costará más.
-¿Quizás demasiado pensamiento a la contra? ¿Vida al revés?
-El pensamiento no existe y, como daban cuentan los dadaístas, “el pensamiento se hace en la boca”. Y como cantaba Francisco de la Torre en su libro o canto III, tardíamente descubierto por Quevedo: “En el alma traigo yerba ponzoñosa/ y en los ojos cosa, con que más la arraigo”.
-Siguiendo la tónica de Baudelaire, ¿podemos continuar cantando que somos “héroe” e “inútil”?
-Te respondo con Wilde, que Wilde pega mucho con la Navidad y el cava Freixenet. Decía el genio y dandy: “Cuando la gente está de acuerdo conmigo siempre pienso que estoy equivocado”. Quizás en el yerro está toda la verdad. Es el concepto de Hamartía aristotélico: suceso u opción que cambia la vida del héroe. Esto es, sí, mi estupendo libro El hombre entre las rocas.
-¿Mucho infierno en su vida?
-El infierno es más literario porque es donde pasan las cosas. Lope de Vega lo gritó en sus tan manidos y manipulados versos: “Creer sospechas y negar verdades/ es lo que llaman en el mundo ausencia/ fuego en el alma y en la vida infierno”. Un amigo mío, algo oligofrénico pero cultísimo, me decía hace poco: “Dios me perdonará porque es su oficio”. Suena gracioso, pero en el fondo terriblemente triste.
-¿Es ininteligible su libro?
-No, pero es secreto. Lo dijo Max Frish: “Toda escritura ha de ser secreta”. Y Leopoldo María Panero lo sentenció todavía más claro: “Toda escritura es un palimpsesto”. En esta idea encaja mi libro. Por otra parte, es geometría pura, está perfectamente organizado y rezo para que, finalmente, se traduzca al francés, cuando parece que ya hay importantes y luminosos intentos.
-¿Y este año próximo es su año?
-Sí. Una novela, tres libros de poesía y el primer tomo de mis diarios. Por si lo anterior fuera poco, me acabo de enterar de que hay intentos de trasladar al teatro mi novela, El clítoris de Camille, esperemos que con buen reparto y muy en la onda de La cabra, de Edward Albee, por poner un ejemplo actual, en la excelente interpretación de José Maria Pou.
-¿Quisiera añadir algo más?
-No existe más vida que la literaria. Que conste. Y unos versos de Whitman, para antes o después de las campanadas, según guste: “Me veo encarcelado con un rostro que no es el mío/ y siento su dolor sordo y constante”.



I Know You [Part II], Morphine
Good, 1993


Powered by Castpost

dilluns, de gener 16, 2006

Una poesia de Max Besora

dedins

surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, surt dedins com un espasme, com un vòmit nerviós, com un viatge a la velocitat del so, surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, és fluid vital, és natura en moviment, és llum fluorescent que encega l'esperit, surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, surt dedins com un espasme, com un vòmit nerviós, com un viatge a la velocitat del so, surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, és fluid vital, natura en moviment, és llum fluorescent que encega l'esperit, surt de dins, del subterrani que habita a l'interior, com un orgasme, com un orgasme, com un orgasme santificat amb la litúrgia màgica dels pensaments més secrets, surt de dins, del subterrani que habita a l'interior, surt dedins, de ben endins, d'un lloc incert, però surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, surt dedins com un espasme, com un vòmit nerviós, com un viatge a la velocitat del so, surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, és fluid vital, és natura en moviment, és llum fluorescent que encega l'esperit, surt dedins, ho has de veure, surt dedins, del subterrani que habita a l'interior, surt dedins, de ben endins que surt dedins,

Dedins, Besora, Max

Una altra poesia de Max Besora

treballs d'amor perduts

no sé com em vols, ni de quina manera em busques, no sé què pretens quan jugues així, amb mi, de la manera més salvatge, no entenc res de res, agafa'm o m'enfonso, no entenc res de res no sé que pretens quan jugues així, amb mi, de la manera més salvatge, no sé com em vols, de quina manera m'imagines, no sé com em vols, no entenc res de res, tot és tan confús, no sé com em vols, no sé què pretens, explica't millor please, una mica d'educació per favor, no sé com em vols, de quina manera em busques, no sé què pretens quan jugues així, amb mi, de la manera més salvatge, no entenc res de res, agafa'm o m'enfonso, no sé com em vols, no entenc res de res, no sé com em vols, no sé com em vols, no ho sé, no ho sé pas, no sé com em vols, no ho sé pas


Dedins, Besora, Max

dilluns, de gener 09, 2006

El descrèdit [o el perdó]

- Ummmmmmfff! Ummmfmfmfmfffmf!
- Para, para, ja et deslligo.
- Ets un malparit, tio, de què cony vas, eh, casi em mates!
- Ho lamento.
- Tu saps que has fotut el ridícul, oi? Ho saps, no? Poc crèdit que tenies i ara l'has perdut del tot.
- No li pots donar massa crèdit a la paraula d'un blogger.
- I et quedes tan tranquil, he estat apunt de desaparèixer i ara resulta que tot era una puta estratègia. Això que era, uh?, una tàctica promocional per captar més clients? Has caigut més baix del que es podria esperar, tarat.
- No, Subal, estava ben decidit a tapiar el teatre buit de La Segona Perifèria. De veritat.
- Dona'm un cigarro.
- Té.
- Però per què, petit cabró, per què? Què t'he fet, jo?
- Res, pobre personajillu fictici, res. Era jo. Aquest cap de setmana m'he trencat. No m'he vist amb esma per a reflexionar i calia matar al més dèbil, com a una mena de sortida endavant.
- O sigui, jo.
- O sigui, tu.
- Tu de què vas? Et penses que estàs a Cosmética del enemigo, o què? Disculpa't.
- Perdona Subal, ara veig que no et vull matar.
- No, cretí. Disculpa't davant de la gent que et llegeix i es preocupa per tu, aquest monsacaba, per exemple, en Buk, l'Ea, o l'altre, com es diu l'altre?
- Panarra.
- I doncs?
- Sí, tens raó, Sub. Amics, ho sento. No us volia fer perdre el temps, i tampoc us volia disgustar, si és que a algú li pot disgustar que un blog deixi de ser alimentat. He perdut els estreps i m'he comportat com un pre-adolescent. Però havia arribat a un punt en què creia que en Subal i la Perifèria no em deixaven viure. He vist que no, que només són un artifici, una cosa inerta. Són la pedra que llenço jo. La culpa no és de la pedra, òbviament. M'he de reeducar, escriure menys però escriure millor. Perdoneu el numeret, de veritat. I tu, Subal; els caps de setmana, per exemple, seran sagrats a partir d'ara.
- O sigui que tindré festa?
- Sí.
- Collonut.
-També tindràs festa durant la setmana.
- Collonut.
- ...Ei, Sub, Em perdones?
- Clar que sí, malparit, vine cap aquí home!

[aplausos y lágrimas de reconciliación]

- Eh, tu, Autor. Retirem el post anterior o què?
- Va, sí.
- Però deixa la cançó.
- Tus deseos son órdenes.

PS.- Gràcies els amics que s'han preocupat per la desaparició d'aquesta papallona blanca damunt la neu, o papallona blava damunt la mar, com resa la cançó. Em sento avergonyit.


MÚSICA MAESTRO!
So close (remixed), The Cure


Powered by Castpost

.

.

diumenge, de gener 08, 2006

Pobles sadollats

No puc més que constatar que llegint Una mujer en Berlín se sua. Els dits humits llisquen per la portada, l'angoixa i la por s'apoderen del lector, que no pot fer més que optar per la fugida endavant, pàgina rera pàgina, violació rera violació.

Portava jo ja un parell de paràgrafs escrits sobre Una mujer en Berlín, però els esborro sense pietat: Pobres palabras que no alcanzáis a describir, escriu Anònima. La subscric.

Llegiu-vos Una mujer en Berlín, si us plau. No vull parlar més d'aquest llibre. Estic massa colpit, massa avergonyit. Sí, nanos, estic avergonyit de ser home, que diria l'inútil aquell de l'anunci institucional. L'home vençut és un covard, l'home victoriós és un monstre. La guerra és una merda. Anònima de ben segur em recriminaria el meu maniqueisme, tan masculí; ella té una visió més laxa de la cosa. Els soviètics no disposaven de permisos per visitar casa seva durant les contingències bèl·liques. Quatre, cinc, sis anys sense estar amb una dona. Alguns dels seus violadors són extremadament amables i cortesos, cultes i bona gent. La guerra és una merda.

Només us transcriuré una frase del llibre, que em servirà per parlar d'altres coses, no sense abans tornar a recomanar-vos humilment aquest llibre. Llenceu a la foguera tot assaig sobre la guerra. Fer de la guerra matèria abstracte és onanisme intel·lectual. La guerra és gana, és derrota, fang, sang, aigua bruta. Et canvio aquest tros de pa per una mica de mantega. Et regalo aquesta llauna de carn si tu em regales una nit entre les teves cames...

La frase-pont és la que segueix;

Los pueblos saciados se revuelcan en neurosis y hastío.

Vaig passar la nit de cap d'any bevent amb uns amics veneçolans i argentins. Jo representava la quota catalana de l'assumpte. Messi i Cortázar em van agermanar amb els argentins, gent a la que sempre he acusat de prendre'ns les nostres dones, i així els ho vaig fer saber. Subal sempre fent amics. Els records de la ciutat de Caracas em va agermanar amb els venes. Evidentment varem garlar de política, però això resulta avorrit de relatar, i més encara de llegir. La cosa va adquirir més interès quan vam començar a parlar de vida. La vida a Caracas, la vida aquí.

Un dels compas veneçolans, que ha tingut el dubtós honor de notar el tacte rígid i fred d'una pistola en dues ocasions per les avingudes infinites i boiroses de Caracas La Malquerida, em va fer entendre que el nostre país avui se sembla de manera sospitosa a la Caracas dels anys vuitanta; opulenta, saciada. A punt per a la putrefacció. País de nou-rics.

Em mira directament als ulls i m'incomoda. No 'neu bé, company, no 'neu bé. Tantes comoditats, tanta queixa gratuïta, no sabeu res, aquí, ho heu oblidat tot. I opino que té raó. Recordo ara la rialla inhumana del farlopero assassí d'indigents, rostre de sonat, d'Orange Clockwork, que la consciència et cremi a tu per dins, desgraciat. Els embats són cada cop més severs, tots els companys d'ultramar assenteixen amb el cap, coneixen la cançó, i a mi no em dóna la gana defensar cap ni un dels ideals del Primer Món, quin terme més fastigós.

L'humor negre sorgeix; la meva estimada i única aliada maleeix la seva sort, cooooño, pana, hacer las maletas de nuevo no. Però qui té ganes de fer les maletes sóc jo.

Lamentablement no hi ha lloc prou allunyat. Escuro el combinat i m'encenc un altre cigarret, que m'he de fumar en l'exili del terrat.

Dos nous veïns;

dissabte, de gener 07, 2006

Carbó

un doverman

dimecres, de gener 04, 2006

Anònima

Para, para, para, para ja de comprar-te llibres, paio; cinc llibres adquirits en el transcurs d'una setmana, a saber;
  • Estupor y temblores, Nothomb, Amélie
  • El hombre entre las rocas, Medrano, Diego
  • Cómo me hice monja, Aira, César
  • Ideología, una introducción, Eagleton, Terry

I avui he adquirit, essent infidel a la meva llibreria habitual, Una mujer en Berlín, Anònima.

A més, una bona amiga que treballa amb l'Enemic (Planeta, vaja, si voleu missatges críptics i confusió aneu aquí) m'obsequia amb cinc o sis llibres més, entre els que destaquen;

  • Una cuestión personal, Oé, Kenzaburo
  • El señor de las moscas, Golding, William
  • Las uvas de la ira, Steinbeck, John.

Però jo no us volia vacil·lar ni donar-me-les de qui sap què. Jo us volia parlar de literatures que surten de plomes amb nom femení. La meva única i estimadíssima aliada sovint m'etziba que sóc un fotut masclista perquè, entre d'altres coses, només faig que llegir-me literatura, diguem-ne, masculina. No li faltava raó antany, però ara, vatua l'olla, no sé que m'ha agafat que he entrat en un cercle virtuós d'escriptores del qual m'és difícil sortir.

Primer va ser L'analfabeta, d'Àgota Kristof. Després fou Amélie Nothomb, amb Cosmética del enemigo i Estupor y temblores, i ara, ara, ara, Una mujer en Berlín, d'una tal Anònima. Em moro de ganes d'anunciar-vos la gran notícia que suposaria per a un servidor que les negociacions per adquirir els drets de traducció d'un llibre que m'he hagut de llegir en anglès fructifiquin... encara que sembla que les coses no van del tot bé; your offert is too modest, diuen, però, cony, què volen, les editorials modestes fan ofertes modestes. L'autor del llibre en qüestió és una autora, i és anònima. Passi el que passi, us prometo que us en parlaré més endavant.

Amic llibreter, no se m'irriti, avui no toca parlar de César Aira, encara que pel moment li puc dir tres o quatre coses; estic per la primera nouevelle (Cómo me hice monja) i trobo que l'autor abusa dels tres punts suspensius. Però això no suposa en absolut que la seva escriptura, aparentment fàcil, no tingui una estructura narrativa increïble, complexa, rica... Estic aprenent molt amb el poc que porto llegit, prenc notes constantment. Aira fa anar al lector per on vol. Ens pensem que la vida és una comèdia, però de sobte ens trobem que ens està explicant un drama de primera magnitud. La imminència d'una revelació a cada pàgina. Prou de parlar d'Aira, Subal, o es que no havies dit que ara no toca?

Parlem de Una mujer en Berlín. Vinga, nens i nenes, esteu preparats? Ras i curt: dietari personal d'una dona al Berlin ocupat pels soviètics. Llenguatge tallant, sarcasme majúscul i cruel com la mateixa guerra. Només porto 23 miserables pàgines, però em sento a Berlin, tios, estic a Berlin, han bombardejat casa meva i ara visc a unes golfes i no hi ha res comestible, no hi ha res combustible, passo gana com si estigués a Berlin. Paro atenció als rumors al forn de pa. Han acordado que los alemanes pasemos hambre ocho semanas. (...) Los niños la palman, diuen.

El pròleg de l'editor que va rescatar el manuscrit i el va editar en anglès, Hans Magnus Enzensberger, és curt però brillant. Explica, entre altres coses, les enormes vicissituds que va patir el manuscrit. La primera edició apareguda en alemany és del 1959, quatre anys després de la seva edició en anglès.

En alemany el llibre fracassa; "No era de esperar que las mujeres alemanas hicieran mención de la realidad de las violaciones; ni que presentaran a los varones alemanes como testigos impotentes cuando los rusos victoriosos reclamaban a sus mujeres como botín de guerra. (Según los cálculos más fiables, más de cien mil mujeres fueron violadas en Berlín en las postrimerías de la guerra)", escriu Hans Magnum. "Las inclinaciones políticas de la autora constituyeron una circunstancia agravante: carente de autocompasión, con una mirada fría hacia el comportamiento de sus compatriotas antes y después de la caida del régimen, rechazó la complacencia y la amnesia de la posguerra."

Què, encara no us heu cansat de mi? Doncs aquí teniu una petita mostra de l'humor negre que gasta la senyora;

"La leí [la novel·la Hambre, de Hamsun] quizás una docena de veces y me sorprendí arañando las letras [ ...arrojó una mirada fugaz sobre su intacta comida, se levantó y se fue de allí...] con las uñas como si pudiera entresacar esa comida -prolijamente descrita con anterioridad- desde la letra impresa. Vaya locura. Es el comienzo de una demencia leve por hambre. Es una lástima no poder verificar esta suposición en la novela Hambre escrita por Hamsun. Incluso si no hubieran bombardeado mi casa, tampoco poseería el libro. Hace más de dos años me lo robaron en el metro. Lo llevabaen la bolsa de la compra envuelto con una cubierta de fibra de rafia. Al parecer, el ladrón lo confundió con la cartilla de racionamiento. ¡Pobre! ¡Qué decepción debió llevarse! Por cierto, ésa sería una historia que le habría gustado a Hamsun."

Per finalitzar, reiterar que jo de gran vull ser Jorge Herralde; el seu catàleg es un vincle constant entre els llibres que el conformen. Molts dels llibres que edita Anagrama dialoguen entre ells. En aquest cas, el vincle és claríssim; Una mujer en Berlín és l' apèndix perfecte a la Parte de Archimboldi de 2666 de Bolaño que ocorre en la Berlín de la postguerra. Allí, les putes s'especialitzen en les fel·lacions. Algú les havia notificat que la càrrega genètica de l'esperma dels seus clients tenia alt valor nutritiu.

dimarts, de gener 03, 2006

Homenatge [1/3]

[…] Durante un tiempo la Crítica acompaña a la Obra, luego la crítica se desvanece y son los Lectores quienes la acompañan. El viaje puede ser corto o largo. Luego los Lectores mueren uno por uno y la Obra sigue sola, aunque otra Crítica y otros Lectores poco a poco vayan acompasándose en su singladura. […] Y un día la obra muere, como mueren todas las cosas, como se extinguirá el Sol y la Tierra, el Sistema Solar y la Galaxia y la más recóndida memoria de los hombres.[…]

Bolaño, Roberto, 2666, Anagrama (2003)

Homenatge [2/3]

Blade Runner, Ridley Scott, 1982
Tears in Rain, Vangelis,
BSO Blade Runner (versió remasteritzada, 1994)


Powered by Castpost



Roy Batty : I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the dark near the Tannhauser gate. All thouse moments will be lost in time, like tears in rain. Time to die.

Homenatge [3/3]

Nota del Subal: aquest diàleg ha estat editat seguint l’edició de la cançó. El text complert el trobareu aquí.



Paris, Texas, Wim Wenders, 1984

I knew These People, Ry Cooder,
Paris, Texas, 1985


Powered by Castpost



TRAVIS
I knew these people...

(...) These two people. They were in love with each other. The girl was... very young, about seventeen or eighteen, I guess. And the guy was... quite a bit older. He was kind of raggedy and wild. And she was very beautiful, you know?

(...) And together, they turned everything into a kind of adventure, and she liked that. Just an ordinary trip down to the grocery store was full of adventure. They were always laughing at stupid things. He liked to make her laugh. And they didn't much care for anything else because all they wanted to do was to be with each other. They were always together.

(…) And he... he loved her more than he ever felt possible. He couldn't stand being away from her during the day when he went to work... so he'd quit. Just to be at home with her. Then he'd get another job when the money ran out, and then he'd quit again. But pretty soon, she started to worry.

JANE
About what?

TRAVIS
Money, I guess. Not having enough. Not knowing when the next check was coming in.

JANE (rit)I know that feeling.

TRAVIS
So he started to get kind of... torn inside.

JANE How do you mean?

TRAVIS
Well, he knew he had to work to support her, but he couldn't stand being away from her, either.

JANE
I see.

TRAVIS
And the more he was away from her, the crazier he got. Except now, he went really crazy. He started imagining all kinds of things.

JANE
Like what?

TRAVIS
He started thinking that she was seeing other men on the sly. He'd come home from work and accuse her of spending the day with somebody else. Then he'd yell at her and start smashing things in the trailer.

JANE The trailer?

TRAVIS
Yes, they were living in a trailer home.

TRAVIS
Anyway, he started to drink real bad. And he'd stay out late to test her.

TRAVIS
To see if she'd get jealous.

TRAVIS
He wanted her to get jealous, but she didn't. She was just worried about him, but that got him even madder.

TRAVIS
Because he thought that, if she'd never get jealous of him, she didn't really care about him. Jealousy was a sign of her love for him. And then, one night... one night, she told him she was pregnant. She was about three or four months pregnant, and he didn't even know. And then, suddenly, everything changed. He stopped drinking and got a steady job. He was convinced that she loved him now because she was carrying his child. And he was going to dedicate himself to making a home for her. But then a funny thing started to happen.

TRAVIS
He didn't even notice it at first. She started to change. From the day the baby was born, she began to get irritated with everything around her. She got mad at everything. Even the baby seemed to be an injustice to her. He kept trying to make everything all right for her. Buy her things. Take her out to dinner once a week. But nothing seemed to satisfy her. For two years he struggled to pull them back together like they were when they first met, but finally he knew that it was never going to work out. So he hit the bottle again. But this time it got... mean. This time, when he came home late at night, drunk, she wasn't worried about him, or jealous, she was just enraged. She accused him of holding her captive by making her have a baby. She told him that she dreamed about escaping. That was all she dreamed about: escape. She saw herself at night running naked down a highway, running across fields, running down riverbeds, always running. And always, just when she was about to get away, he'd be there. He would stop her somehow. He would just appear and stop her. And when she told him these dreams, he believed them. He knew she had to be stopped or she'd leave him forever. So he ned a cow bell to her ankle so he could hear her at night if she tried to get out of bed. But she learned how to muffle the bell by stuffing a sock into it, and inching her way out of the bed and into the night. He caught her one night when the sock fell out and he heard her trying to run to the highway. He caught her and dragged her back to the trailer, and tied her to the stove with his belt.


TRAVIS
He just left her there and went back to bed and lay there listening to her scream. And he listened to his son scream, and he was surprised at himself because he didn't feel anything anymore. All he wanted to do was sleep. And for the first time, he wished he were far away. Lost in a deep, vast country where nobody knew him. Somewhere without language or streets. He dreamed about this place without knowing its name. And when he woke up, he was on fire. There were blue flames burning the sheets of his bed. He ran through the flames toward the only two people he loved.... but they were gone. His arms were burning, and he threw himself outside and rolled on the wet ground. Then he ran. He never looked back at the fire. He just ran. He ran until the sun came up and he couldn't run any further. And when the sun went down, he ran again. For five days he ran like this until every sign of man had disappeared.