Fa un dia radiant, i jo vinc disposat a pixar fora de test. Sembla ser que hi ha un blogger que ha deixat estar la literatura en el seu sentit més estrictament públic. Tanca el blog i en unes declaracions posteriors explica que plega també de publicar en format paper. No deixa de ser un dia radiant, nois; no passa res.
Mireu, ja començo a pixar fora de test.
1) "una pequeña nación", observa Milan Kundera, "se parece a una gran familia, y le gusta llamarse así[...]. En una gran familia de una pequeña nación, el artista está atado, pues, de múltiples maneras, por múltiples lazos. Cuando Nietzsche despotrica furioso contra el carácter alemán, cuando Stendhal proclama que prefiere Italia a su patria, ningún alemán, ningún francés se ofende: si un griego o un checo se atreviera a decir lo mismo, su familia lo anatematizaría como a un detestable traidor". Pascale Casanova, La Républica mundial de las Letras, Anagrama.
Cucarella no ha parlat de deixar la literatura escrita en català per cap altra llengua, ha dit que plega. No obstant, sí casa amb aquestra frase de Kundera l'actitud tieta d'algun blogger català. La familia ha vist la decisió de Cucarella com un greuge. Potser, per a Cucarella, desvincular-se dels vincles mercantils de la literatura és una opció alliberadora, per què no? Doncs des d'aquí, felicitats senyor Cucarella. Ha emprés el camí de l'escriptor autònom. Ni millor ni pitjor; diferent.
2) No m'he llegit Cucarella, ni tan sols en coneixia el blog. He llegit la cosa en diagonal, però potser, jugant i fantacienciant, podríem aventurar-nos a dir que Cucarella és un escriptor "nacional", del compromís polític, en la terminologia de Pascale Casanova. Ara empendrà la forma bartleby de fer literatura. Per a mi és la més natural i lliure. La més radical. Envejo la gent que no té blog i escriu sense l'autoengany que implica la publicació automàtica que ofereix aquest invent del diable que és internet.
Si seguim fent patasífica, doncs, potser trobarem un interessant joc de miralls entre aquestes dues cites;
De alguna manera, lo que lleva a un escritor del compromiso activo a un altivo retraimiento es la maldición del origen, la rabia de escribir en una lengua poco traducida, de no poder aspirar a ningún "destino" nacional grandioso, la humillación de tener que plegarse a la necesidad de ser algo de los "pequeños". Pascal Casanova, La República mundial de las Letras, Anagrama.
i aquesta;
'La literatura catalana en l'àmbit dels Països Catalans no existeix, s'ha esmicolat definitivament. La situació del País Valencià és molt delicada i més ara, amb la consolidació de l'Acadèmia valenciana. Però tothom calla. Continuar escrivint és com convertir-se en col·laboracionista. Que escriguin els de l'Acadèmia si volen! I és que no tenim un país, sinó unes comunitats autònomes. Perquè al Principat miren els escriptors valencians com una cosa exòtica; fora de Ferran Torrent i Joan F. Mira, és impossible fer-se un nom al Principat, sembla que hi hagi 'números clausus'. Ho dic després de veure com ha anat la meva darrera novel·la al Principat. Jo sempre m'he considerat un escriptor català i davant d'aquesta situació, de la qual n'he parlat molt al bloc, no tinc més ganes de continuar donant-me cops de cap. Fugir del 'mundillo' de la literatura em dóna tranquil·litat i em permet una feina estable i prioritzar la família'. Toni Cucarella, Vilaweb.
3) I ara, una frase que em va impactar enormement en el seu dia i que m'abelleix tornar a llegir. I que no té res a veure en el debat que ens ocupa, dit sigui ara mateix;
"Nosotros, los jóvenes de mi país, vivíamos de la insensatez. Era nuestro pan cotidiano. Situados en un rincón de Europa, despreciados o ignorados por el universo, queríamos hacer que hablaran de nosotros [...]. Queríamos emerger a la superficie de la historia: venerábamos los escándalos, único medio, pensábamos, de vengar la oscuridad de nuestra condición, nuestra subhistoria, nuestro pasado inexistente y nuestra humillación en el presente." E.M. Cioran, Mon Pays.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada